M'acomiado

Avui fa un sol aclaparant i el cel està més blau que mai. Quan he arribat a casa, he anat al pis de dalt i m'he ficat a la meva càl·lida i acollidora habitació. Fa molta calor, però he pensat que l'aire acondicionat em molestaria, ja que fa un soroll que no m'agrada gens. Així que he obert les finestres de bat a bat deixant entrar la llum perquè il·luminés l'estança. He obert el meu ordinador. La veritat es que se m'han fet eterns els segons en que la pantalla encara estava negre, i una petita boleta de colors anava girant com la rodeta de la sort de les fires. Després, he obert el meu blog i he començat a escriure el que ara vosaltres llegireu:

Durant aquest temps, he après moltes coses sobre els meus avantpassats gràcies a aquesta activitat d'escriure a internet, en un blog. Ha sigut com rebuscar entre un cofre de records que, lògicament, mai es podran reviure. Crec que escrivint les entrades sobre la meva família, he descobert coses de la meva història, i he viscut l'experiència de conéixer algu sense veure'l. La meva àvia, que era la meva principal font d'informació, també hi ha disfrutat molt.

En conclusió, crec que escriure en aquest blog ha sigut molt enriquidor i bonic.

Fins aviat!

Pare i filla

Manel Masjoan Casas va néixer a Palafrugell l'any 1898. Treballava en una botiga d'utencilis i aparells de cuina de Barcelona. Va fer el servei militar. Era molt sociable i tenia molt bons amics, molts els va conéixer en una casa d'hostes.

L'àvia m'ha explicat que va passar una infància molt maca amb ell i que era molt feliç al seu costat. Cada diumenge, la portava d'excursió per Barcelona. Anaven al Tibidabu, al zoo, a passejar per la diagonal amb bicicleta, a les vagonetes... El seu pare era molt generós i rialler. La Montse sempre riu quan recorda que ell, als matins, feia estirament de gimnastica Sueca i després, es dutxava amb aigua molt i molt freda, ja que era molt polit.

Quan era més gran, i anaven a la casa de Begur a l'estiu, disfrutava molt preparant el seu esmorzar amb una torrada, una arangada i raïm. Després anava a nedar a la platja, i ells mateix deia que era un llop de mar. Era un home molt simpàtic i agradabke que feia somriure a tothom.

Mare i filla

L’Isabel Barta Soler, la meva besàvia, va néixer a Camprodon el dia 20 d’agost de l’any 1903. Va viure en aquest poble fins a l’edat de disset anys, però es va posar malalta, així que es va traslladar a Barcelona i va residir a casa dels seus oncles materns. Tenia molts germans, en total eren set, i ella era la més petita. No va treballar i els seus estudis van acabar a l’escola de primària.

L’àvia m’ha explicat, que era molt bella, alta, prima i esvelta. Tenia una cabellera llarga, negra i ondulada, que li queia per l’esquena com una cascada fosca i brillant. La seva pell era morena i els ulls de color negre com el carbó. Tenia un càracter molt diferent de la seva filla i el seu home. Era seria, poc comunicativa i molt tranquila.

L’Isabel es va casar als dinou anys i va tenir la primera filla als vint, l’Anna Maria, que va morir per una greu malaltia als tres anys. Més tard, va venir la Montse. La meva àvia va néixer a casa, a Barcelona al C/ Muntaner. Hi havia una llevadora i hi va assistir el Dr. Deixeus.

L’àvia té molts records de la seva mare. Per exemple, que sabia moltes rondalles populars i sempre els hi explicava. També que li explicava que, quan era petita, a l’escola de Camprodon, com que no hi havia calefacció, s’emportava un brazeret. I per últim, una cosa que també m’explica la meva mare, era que els seus néts li deien Memé, àvia en francès.

Història d'amor dels meus avis

Els meus avis es van conèixer un hivern en una festa que va organitzar el grup d’amics de la meva àvia. L’event es va celebrar al Saló Rosa del Passeig de Gracia de Barcelona. La meva àvia, Montse Masjoan, era bastant jove, tenia divuit anys. En canvi, el meu avi, Ricard Pol, en tenia vint-i-tres. De fet, el meu avi no era d’aquesta colla, però va anar a la celebració perquè era conegut d’un altre noi.

Ell, va demanar per sortir a ballar a la meva àvia. Van dansar una cançó de la cantant francesa Edith Piaf, Le vie en rose. Mentre, entre rialla i rialla, van aprofitar per parlar i es van conèixer millor. Quan va acabar la festa, l’avi, es va oferir per acompanyar-la a casa i van quedar que un dia, es trobarien després de les classes de dibuix de l’àvia. Quan es van retrobar, van passejar per els carrers animats i alegres de Barcelona i va néixer una màgica amistat. Des de llavors, van quedar moltes vegades més, anaven al cinema, a visitar museus... fins que es van enamorar.

Es van casar l’any 1952, el dia que la Montse feia vint-i-tres anys. Es van casar a l’Esglèsia de Núra de Barcelona. Feia un any que ja vivien junts, tenien un pis al C/ Aribau, i van anar a dormir allà. L’endamà van anar a Mallorca a passar una romàntica lluna de mel, i després van viatjar fins a Madrid.

Van tenir la primera filla al cap d’un any, la meva tia Anna. Al cap de dos anys i mig el meu oncle Manel, i quan van passar dos anys més, la meva mare Rosa.

Els meus van poder cumplir les bodes de plata i d’or i ho van celebrar.

BESCANÓ - LA BISBAL DE L'EMPORDÀ - BESCANÓ

Jo no se res dels meus rebesavis, ja que el meu besavi era orfe i no va conèixer els seus pares. Així que parlaré sobre la padrina de la meva àvia, l'Emília Casas Pascual, que la va cuidar fins que es va morir l'any 1955. Va néixer l'any 1870 i va treballar com a majordoma del bisbe de Barcelona fins que va néixer la Montse. 

L'àvia m'ha explicat que es passava hores a la cuina i que feia uns plats per llepar-se'n els dits. Era molt religiosa, cada tarda llegia llibres sobre Sants i feia resar a la seva fillola cada vespre. L' Emília explicava a l'àvia que, abans d'anar a treballar, anava cada matí a la missa de les 6h a l'esglèsia del Pi. 
Ara està enterrada al cementiri de Montjuic.

 

A manera de preludi

Avui la meva àvia ha fet vuitanta-quatre anys. La Montse Masjoan i Barta està bé de salut, parla amb les amigues per telèfon, va a passejar i mira la televisió. L’úncia dolença que té és el mal de cames i la vista, és per això que no llegeix mai. Com que és el seu aniversari, he pensat que podríem celebrar-ho. La festa consistiria a fer un gran dinar a casa. També encarragueriem un pastís de crema cremada, d’aquests que li agraden tant, a la Pastisseria Pujol, amb les corresponents vuitanta-quatre espelmes de cera vermella. Per donar un aire festiu a la celebració convidaria a la meva tia Anna i el meu oncle Quico.

Aquest matí, a les onze, hem anat a comprar un ram de flors a la floristeria de Girona. El ram està format per roses vermelles, ja que aquest és el seu color preferit des de que era petita. La dependenta l’ha embolicat amb un paper de color crema i l’ha decorat polidament amb un llaç de cinta daurada. Hi ha col·locat una targeta on hi ha escrites unes ratlles molt adients. Quan hem arribat a casa, hem vist a l’àvia vestint una brusa de flors delicadament brodades i les seves sabates preferides de color blau marí. Seguidament hem començat a preparar el dinar. Després de rumiar-hi molt, hem pensat que el que podem fer és un pollastre rostit, una amanida verda i, per últim, menjar el pastís. Al cap d’uns minuts ha arribat la propietaria de la passitsseria amb el que hem demanat. Hem parat taula amb les tovalles de color blanc trencat. Hem duut el pollastre a taula en una cassola, i l’amanida en un bol de vidre. L’amanida porta enciam francès i tomaquet del mercat, pastanaga del hort de la tía i cogombre de la verdularia. Quan em acabat l’apatitòs dinar, hem portat el pastís de crema. Hi ha escrit amb xocolata desfeta: Felicitats Montse! Hem apagat els llums i hem començat a cantar la cançó de felicitació. A continuació,  hem entrat magestuoses la meva germana i jo amb el pastís a les mans. Després de bufar les espelmes ha començat a caure la pluja de petons i hem obert al cava per acompenyar les postres.

La festa ha estat magnífica, tothom s’ho ha passat molt bé i el dinar ha quedat molt bo. L’àvia ha estat la protagonista de la festa. S’ho mereix, perquè és la millor àvia del món.

En quedar-nos soles, he agafat una llibreta i un bolígraf i li he demanat que m’expliqués com havien estat els seus vuitanta-quatre anys de vida. Amb gran tranquil·litat, m’ha dictat tot això que ara vosaltres llegireu.